Divuitè debat: l’equip J s’enfronta a l’equip F

c4oun3kwyaeljl_jpg-large

L’equip J defensa la posició a favor i l’equip F, en contra.

L’equip J comença el debat establint que en un estat democràtic existeixen tres poders independents entre sí. La majoria dels mitjans de comunicació són privats, estan en mans de les elits, que són qui poden permetre’s invertir-hi assumint les més que possibles pèrdues que puguin sorgir. Es busca, per tant, el benefici econòmic o polític, cosa que resulta perillosa tenint en compte el poder de control que exerceixen els mitjans, a banda de modular l’opinió pública i transmetre, voluntària o involuntàriament, uns valors. Sense control, doncs, els mitjans són un arma molt potent en mans dels més rics. La difusió d’informació esbiaixada i amb voluntat manipuladora condueix a un pensament únic que resulta tòxic per a qualsevol societat. Ara mateix no existeix la pluralitat en els mitjans. El control del contingut, a més, dóna peu a un control i una “purga” de la plantilla, és a dir, els treballadors sovint també han de coincidir amb les tesis ideològiques del mitjà on treballen.

L’equip que defensa la posició en contra, l’F, ens presenta el cas de Corea del Nord, un país amb només 28 pàgines web, 4 canals de televisió, 1 ràdio i 4 diaris en paper; i tot controlat per l’estat. Ens mostren, a més, un gràfic del grau de control dels mitjans de comunicació per part de l’estat entre EUA, Espanya i Corea del Nord, on Corea és l’estat més controlador i EUA el que menys. Així doncs, històricament, s’estableix una correlació entre el grau de control de l’estat i el nivell de democràcia del país. L’equip utilitza la teoria de l’hegemonia cultural de Gramsci, que assegura que el flux de la informació controla el pensament. En aquest context, la pluralitat de mitjans privats de comunicació és essencial, d’altra manera es facilita una hegemonia promoguda per l’estat i que genera pensament únic. Els poder públics busquen l’autoperpetuació i el control dels mitjans els ho facilita. Els mitjans privats, malgrat persegueixen uns beneficis econòmics, estan controlats pels consumidors, a través de les audiències i índexs de lectors i el mecanisme de la competència; i tot això fa que per si sols no es puguin autoperpetuar.

La premsa és el dit indicador del camí cap al progrés.

Victor Hugo

 

Tretzè debat: l’equip D s’enfronta a l’equip E

En aquest debat s’enfronten l’equip E, a favor, contra l’equip D, en contra.

L’equip E, a favor, comença definint els conceptes de què parla el tema del debat. Els mitjans de comunicació tenen la funció de transmetre informació i, de la mateixa manera que la societat té certes normes que la regulen, a ella i als seus membres, els mitjans també cal que estiguin sotmesos a cert ordre i límits. Com a exemple, el Parlament de Catalunya troba necessari que hi hagi mesures destinades a evitar la difusió d’actituds reprovades legalment, com pot ser el sexisme, el racisme o la violència. El control del govern, que obté el poder del poble en democràcia, així doncs, no busca més que una informació clara, concisa i veraç.

Equip D, que defensa la posició en contra, defensa la no regulació dels mitjans de comunicació per tal d’assegurar la pluralitat d’opinions. El control privat fomenta precisament aquesta pluralitat, que el sistema s’autoregula per promoure la diversitat. Per exemple, si els interessos d’un mitjà tenen massa relleu, hi haurà sempre un altre mitjà amb interessos oposats que contrarresta la informació i aporta pluralitat d’opinions. A més, els ciutadans funcionen com a “jutges” de la informació, i són capaços de distingir entre les informacions veraces i les que no ho són gràcies precisament a la pluralitat de mitjans i opinions que fomenta la desregulació. També argumenten que l’existència d’un codi deontològic no és pas incompatible amb la llibertat d’informació i de mercat.

 

Sisè debat: l’Escola Vedruna Vall contra l’Institut Les Vinyes

En el sisè debat s’han enfrontat l’Escola Vedruna Vall, a favor, i l’institut Les Vinyes, en contra.

L’Escola Vedruna Vall ha defensat durant el debat que necessitem dels animals, no només per alimentar-nos, sinó també per poder viure, ja que la destrucció dels ecosistemes  i dels animals que en ells hi viuen ens afecta i és nociu també per a les persones. Els animals sí tenen drets i cal que les persones els donem veu i els materialitzem en lleis com per exemple la llei catalana en defensa dels animals. Aquestes lleis asseguren conseqüències, ja que la vulneració de drets queda generalment impune sense una llei que la penalitzi.

L’equip de l’Institut les Vinyes, en contra, ha afirmat que si un no és conscient dels propis drets aleshores no els té realment perquè no els pot reclamar ni defensar. Això mateix passa amb els animals i les persones per igual. En veure el tràfic d’animals, la tortura a la que se’ls sotmet, els abusos i la destrucció del seu hàbitat que duen a terme els humans, no es pot afirmar que els animals tinguin realment drets, per molt que hi hagi una declaració escrita al respecte. Sense la pràctica, no existeix el dret. En el 85% dels països del món són permesos els espectacles d’oci amb animals, cosa que reafirma la pròpia inexistència d’aquests drets.

L’equip guanyador del debat ha estat el de l’Escola Vedruna Vall.

 

Segon debat: Equip B vs. Equip C

Al segon debat de la Marató de Debats Ràpids hi han participat l’equip B i l’equip C.

En primer lloc, l’equip que defensava la posició a favor ha fet referència a la situació de la dona al llarg del franquisme per afirmar que ara, avui en dia, la seva situació ha millorat en part gràcies a les polítiques públiques. Si bé és cert que a cap país s’ha aconseguit la igualtat de la dona, pas a pas, poc a poc, s’està avançant. A la dècada dels 90 hi havia un 40% menys de dones incorporades al món laboral.
L’equip que defensava la posició en contra ha preguntat on estan les polítiques públiques quan una dona ha de treballar més dies l’any per cobrar el mateix que un home. Les polítiques públiques no són efectives perquè els organs públics s’han oblidat de què és la igualtat. Si encara es segueix lluitant és perquè encara no s’ha aconseguit la igualtat. El progrés social nomès es pot mesurar mitjançant la posició social del sexe femení, com afirmava Karl Marx.