Divuitè debat: l’equip J s’enfronta a l’equip F

Publicat el per
Respon
c4oun3kwyaeljl_jpg-large

L’equip J defensa la posició a favor i l’equip F, en contra.

L’equip J comença el debat establint que en un estat democràtic existeixen tres poders independents entre sí. La majoria dels mitjans de comunicació són privats, estan en mans de les elits, que són qui poden permetre’s invertir-hi assumint les més que possibles pèrdues que puguin sorgir. Es busca, per tant, el benefici econòmic o polític, cosa que resulta perillosa tenint en compte el poder de control que exerceixen els mitjans, a banda de modular l’opinió pública i transmetre, voluntària o involuntàriament, uns valors. Sense control, doncs, els mitjans són un arma molt potent en mans dels més rics. La difusió d’informació esbiaixada i amb voluntat manipuladora condueix a un pensament únic que resulta tòxic per a qualsevol societat. Ara mateix no existeix la pluralitat en els mitjans. El control del contingut, a més, dóna peu a un control i una “purga” de la plantilla, és a dir, els treballadors sovint també han de coincidir amb les tesis ideològiques del mitjà on treballen.

L’equip que defensa la posició en contra, l’F, ens presenta el cas de Corea del Nord, un país amb només 28 pàgines web, 4 canals de televisió, 1 ràdio i 4 diaris en paper; i tot controlat per l’estat. Ens mostren, a més, un gràfic del grau de control dels mitjans de comunicació per part de l’estat entre EUA, Espanya i Corea del Nord, on Corea és l’estat més controlador i EUA el que menys. Així doncs, històricament, s’estableix una correlació entre el grau de control de l’estat i el nivell de democràcia del país. L’equip utilitza la teoria de l’hegemonia cultural de Gramsci, que assegura que el flux de la informació controla el pensament. En aquest context, la pluralitat de mitjans privats de comunicació és essencial, d’altra manera es facilita una hegemonia promoguda per l’estat i que genera pensament únic. Els poder públics busquen l’autoperpetuació i el control dels mitjans els ho facilita. Els mitjans privats, malgrat persegueixen uns beneficis econòmics, estan controlats pels consumidors, a través de les audiències i índexs de lectors i el mecanisme de la competència; i tot això fa que per si sols no es puguin autoperpetuar.

La premsa és el dit indicador del camí cap al progrés.

Victor Hugo

 

Setzè debat: l’equip P s’enfronta a l’equip S

Publicat el per
Respon

L’equip P, a favor, s’enfronta en aquest debat a l’equip S, en contra.

L’equip a favor, el P, inicia la seva intervenció fent un repàs a la història dels mitjans de comunicació, que és la lluita pel control i pel poder que suposen. No estranya, doncs, que el poder polític i econòmic vulgui controlar els mitjans, donat el gran pes que tenen en el control i el seu paper com a brúixola de la societat. Un exemple molt clar del seu poder és l’impacte de la locució radiofònica de La guerra dels mons, d’Orson Wells, que va crear el pànic entre la població l’any 1938. Darrera els mitjans trobem grups de pressió, que manipulen la informació segons la ideologia que hi ha darrera; aquest no és el cas dels mitjans públics. Lamentablement, l’informatiu de TVE només compta amb un 11,1% de l’audiència i el més vist és el de Tele 5, propietat del magnat corrupte italià Silvio Berlusconi. La qualitat no és primordial, el que es prioritza és l’interès econòmic. També han mostrat que el control és necessari per evitar casos flagrants de desestabilització econòmica causats per la viralització de continguts falsos en les xarxes socials.

L’equip S, en contra, argumenta que la llibertat d’expressió és un dret fonamental de la democràcia i per tant essencial. Davant l’existència d’un 4rt poder, la premsa, no es pot permetre que només una ideologia estigui darrera de tota la informació que es difon, i per tant és essencial que hi hagi pluralitat de mitjants per a garantir aquesta llibertat d’expressió que fonamenta la democràcia.

Finalment, ha guanyat el debat l’equip P.

 

Quinzè debat: l’equip O s’enfronta a l’equip L

Publicat el per
Respon

El debat es desenvolupa entre l’equip L, a favor, i l’equip O, en contra.

L’equip a favor, l’L, afirma que tot allò que no reguli el poder públic ho regularà, doncs, el mercat, menys legítim i democràtic. Els grans mitjans estan avui dia dominats per grans empreses i grups de comunicació, i el contingut de la informació no és mai tan important com el tractament estètic que se’n fa. Els tertulians televisius, per exemple, cada vegada tenen més poder i influència, fins i tot més que els diputats i diputades elegits pel poble. Cal, doncs, que hi hagi un poder públic que garanteixi una informació de qualitat. Un control públic no necessàriament significa un control governamental; els mitjans privats només persegueixen el benefici, en canvi els públics persegueixen la utilitat per a la societat. Així doncs, si volem mitjans lliures i independents, calen mecanismes de control. Per això, el primer que hem de fer és solucionar el problema de l’escassa cultura democràtica del nostre país. Espanya és l’únic país que no té un consell audiovisual, per això aquest grup fa una proposta molt concreta: definir la missió dels mitjans, públics o privats (a través del valor i la qualitat de la programació); garantir la independència dels mitjans (seguint el model de la BBC, com a paradigma de mitjà públic); una progressiva reducció dels ingressos de la publicitat (com és el cas del model francès).

L’equip en contra, l’O, plateja que hi ha molts factors que determinen la programació dels mitjans, no només el mercat i el poder públic. Les xarxes socials tenen una importància vital. Per exemple, Facebook és cert que té un algoritme que decideix què mostra i què no a l’usuari, però en última instància és aquest qui decideix què seguir en base als seus interessos i això forma part de l’algoritme de mostra de la informació. El control dels mitjans sempre respondrà als interessos dels governs que manin. Si les possibles mentides que poden aparèixer en els mitjans no es fan públiques, tampoc es poden refutar. Sobre aquesta base, no cal un control per part del poder públic dels mitjans de comunicació.

 

Catorzè debat: l’equip I s’enfronta a l’equip J

Publicat el per

El debat es desenvolupa entre l’equip I, a favor, i l’equip J, en contra.

L’equip I, a favor, comença la seva intervenció plantejant l’engany més gran de la història dels mitjans. El 1938 la lectura dramatitzada a través de la ràdio de La guerra dels mons va generar el pànic entre la població. El 2014, a Espanya, el programa de Salvados, operación Palace va generar un efecte similar. Els mitjans de comunicació tenen un poder real, com assegura l’altre equip, i també una gran influència en la ciutadania; per això mateix, cal que siguin controlats i es dediquin a informar i no a fer política, com va succeir amb les passades eleccions presidencials d’EUA. El deure del poder públic és protegir la ciutadania de la manipulació i per això cal un control “positiu” dels mitjans. A més, també hi ha un argument moral a favor del control dels mitjans de comunicació, que ens preveu dels problemes socials que generen uns mitjans incontrolats. Per això, cal un codi moral extra, que garanteixi la salut moral de la nostra societat.

L’equip J, que defensa la postura en contra, parla de l’estat com una construcció imperfecta, ja que els poders que el dominen no vetllen pels interessos de la ciutadania. El poder legislatiu i executiu, com hem vist els darrers anys en el Congrés dels Diputats, està sovint controlat pel mateix partit. El poder judicial, per altra banda, sovint està molt vinculat a l’executiu, amb casos com la designació de càrrecs judicials per part del govern. Així doncs, la divisió de poders és només teòrica, en la pràctica és només parcial o fins i tot inexistent. A més, un exemple que aquesta divisió no és efectiva, seria el cas Watergate que va dur a Nixon a dimitir. Sense una premsa lliure que destapés el cas, no hauria hagut la necessitat que els poders judicials s’hi involucressin i el poder executiu podria haver-se sortit amb la seva. Els mitjans, doncs, són el 4rt poder i la seva llibertat i independència és essencial. Si no, trobem casos com la propaganda del nazisme o el NO-DO, on règim totalitaris feien servir els mitjans de comunicació per intimidar i ensinistrar la població.

 

Tretzè debat: l’equip D s’enfronta a l’equip E

Publicat el per
Respon

En aquest debat s’enfronten l’equip E, a favor, contra l’equip D, en contra.

L’equip E, a favor, comença definint els conceptes de què parla el tema del debat. Els mitjans de comunicació tenen la funció de transmetre informació i, de la mateixa manera que la societat té certes normes que la regulen, a ella i als seus membres, els mitjans també cal que estiguin sotmesos a cert ordre i límits. Com a exemple, el Parlament de Catalunya troba necessari que hi hagi mesures destinades a evitar la difusió d’actituds reprovades legalment, com pot ser el sexisme, el racisme o la violència. El control del govern, que obté el poder del poble en democràcia, així doncs, no busca més que una informació clara, concisa i veraç.

Equip D, que defensa la posició en contra, defensa la no regulació dels mitjans de comunicació per tal d’assegurar la pluralitat d’opinions. El control privat fomenta precisament aquesta pluralitat, que el sistema s’autoregula per promoure la diversitat. Per exemple, si els interessos d’un mitjà tenen massa relleu, hi haurà sempre un altre mitjà amb interessos oposats que contrarresta la informació i aporta pluralitat d’opinions. A més, els ciutadans funcionen com a “jutges” de la informació, i són capaços de distingir entre les informacions veraces i les que no ho són gràcies precisament a la pluralitat de mitjans i opinions que fomenta la desregulació. També argumenten que l’existència d’un codi deontològic no és pas incompatible amb la llibertat d’informació i de mercat.

 

Dotzè debat: l’equip R s’enfronta a l’equip S

Publicat el per
Respon

En aquest debat s’enfronten l’equip R, a favor, contra l’equip S, en contra.

El debat comença amb l’equip R plantejant els conceptes del debat: poder públic (escollit democràticament), control (verificació de la informació), i mitjans de comunicació (mitjans d’informació al públic de masses). Afirmen que amb l’aparició de les TIC la informació ha quedat fora de l’abast de les institucions, on els mitjans són ara els mediadors entre el poder i els ciutadans. “La política s’ha convertit en una mena d’espectacle”, és a dir, ara es dóna la instrumentalització del poder polític per part dels mitjans. Els arguments que aporten són tres: un d’educatiu, un de polític i un de moral. A nivell educatiu, els continguts dels mitjans tenen incidència en la societat, promovent o no valors negatius com la superficialitat o el culte al físic. Com a exemple, plantegen el cas d’un reality rus, on no hi ha cap mena de regles per als participants [veure més]. L’argument polític es basa en la utilitat dels mitjans de comunicació públics, que defensen la llibertat d’informació front a la priorització de continguts en favor d’uns determinats interessos polítics que fan els mitjans privats. Els mitjans són efectivament el 4rt poder, com afirma l’altre equip, i per això mateix cal regular-los. Quant a l’argument moral, es plantegen si és moral la mercantilització de la informació. Les empreses que controlen els mitjans manipulen la informació i no segueixen les línies de l’estat democràtic i de dret.

L’equip S, per contra, centra el seu discurs en els següents arguments. En primer lloc, el dret a la llibertat d’expressió i opinió, recollit en la DUDH i en la Constitució espanyola, és fonamental i essencial perquè es doni una democràcia. Com a exemple, plantegen el cas Watergate, on la premsa va fer dimitir per primer cop un president dels EUA. Si els mitjans haguessin estat controlats per l’estat, el cas de corrupció possiblement no s’hauria destapat mai. Els mitjans, doncs, són instruments i canals d’informació, però també són un mitjà per a la llibertat d’expressió, un dret fonamental. Plategen com a exemple, també, un article de elDiario on es presentaven les instruccions que van rebre els periodistes de Telemadrid sobre com tractar Catalunya [veure més]. Si el poder públic té un canal constant de difusió de la informació, això fa que aquesta perdi veracitat; els mitjans no poden ser només l’eina d’uns pocs.

0014166812

Mapa de la llibertat de premsa al món platejat per l’equip S. Freedom House 2016